Àngels Santesmasses. Càmera Club Sabadell

Plenament instal·lats en això que en diuen postfotografia, veure una exposició de les fotografies que es feien 60 anys enrere ens permet accedir a un entorn fotogràfic molt diferent del d’avuien dia. Actualment ens podem treure l’smartphonede la butxaca, fer una foto, editar-la al nostre gust, publicar-la en un moment i obtenir una pila de likesde manera immediata, mentre és analitzada per appque, amb l’ús de la intel·ligència artificial, les ordena, les classifica, etc.

Pot ser difícil d’imaginar per a les noves generacions com es treballava la fotografia als anys 60 i 70 del segle passat. Tal com ens diuen els fotògrafs veterans del Càmera Club Sabadell, «el difícil no era només tirar la foto, sinó que et sortís el que tu volies després d’haver revelat i positivat».

Amb la intenció de contextualitzar l’obra d’en Josep Busoms (entendre la seva estètica, tots som fills de la nostra època i les nostres fotografies mostren com observem en funció del que sabem), fem un petit repàs del desenvolupament de la fotografia, per visualitzar la interrelació entre el factors socioeconòmics i polítics amb els desenvolupaments tecnològics i amb els diversos corrents artístics del món occidental al llarg de segle xxque han aportat recursos expressius al llenguatge fotogràfic.

Volem fer una menció especial al paper rellevant que tenien les agrupacions fotogràfiques i revistes en els anys fotogràficament més actius d’en Josep Busoms com a fonts de formació i coneixement en l’entorn amateur. Els concursos locals, nacionals o internacionals i les reunions per discutir innovacions tècniques i estètiques, eren els espais habituals on es movien els fotògrafs. Actualment aquest espai ha estat molt ampliat, tant per l’ús massiu d’internet per formació o per exposició d’obra fotogràfica, com també per la gran oferta de formació fotogràfica presencial reglada o informal a la qual s’hi afegeixen l’existència de múltiples sales d’exposicions, festivals fotogràfics etc.

Hi ha un criteri general sobre la fotografia artística que valora l’efectisme de la llum, la composició ordenada, l’equilibri de formes que fan bonic, però, a més, la fotografia ha d’emocionar, fer vibrar, crear un estat d’ànim, reflectir un instant i un ambient que no és possible captar amb un altre mitjà. El terme fotografia artística es refereix a aquella fotografia que ha estat creada per omplir la visió creativa de l’artista.

La fotografia encara no ha fet 200 anys. El 10 novembre de 1839 el gravador Ramon Alabern i Moles (1811-1888) va fer la primera fotografia a Espanya. Va ser un daguerreotip fet al Pla de Palau, de Barcelona.

La fotografia, des dels seus inicis amb el daguerreotip, va despertar gran interès i el seu ús va créixer molt ràpidament, tant en usos científics i documentals com comercials, però es mantenia vinculada a les elits. Va fer un salt molt significatiu cap a l’any 1900, quan Kodak va patentar i comercialitzar la pel·lícula sensible en rodets i la càmera Brownie lleugera, barata i per a tothom: «Pitgeu el botó, que nosaltres farem la resta». Se’n varen vendre milions, valien 1 $. Aquest punt és considerat com el començament de la fotografia amateur, i simultàniament un corrent artístic anomenat pictoralisme es fa molt present. Els fotògrafs d’aquest corrent artístic es distancien de la realitat buscant desenfocaments, usant filtres, treballant molt el revelat i el positivat. El temes preferits són paisatges en dies ennuvolats, boires, figures femenines. Les posades en escena són molt elaborades i influïdes pel romanticisme de l’època. No s’acceptava la multiplicitat de còpies, les obres eren úniques. Eren fotografies molt sofisticades que marcaven clares diferències amb les que podia obtenir un amateur. Com a exemple remarcable val la pena conèixer l’obra d’un fotògraf pictorialista de Sabadell, en Joan Vilatobà i Fíguls (1878-1954). La seva obra esta dipositada a l’Arxiu Històric de Sabadell.

La (re-)evolució estètica de la fotografia va estar relacionada amb les avantguardes artístiques del començament del segle xxi afavorida per les possibilitats tecnològiques que anaven sorgint dia a dia. Quan va ser possible fer de la càmera un dispositiu lleuger, mòbil i fàcil de fer servir, es va visualitzar que la fotografia no només facilitava la reproducció de la realitat, sinó que posseïa unes possibilitats expressives pròpies, com la de la possibilitat d’influir en l’espectador mitjançant la posició de la càmera i/o bé usant o no el seu enfocament. Això permetia als fotògrafs expressar la seva subjectivitat.

El llenguatge fotogràfic partia de l’herència de la pintura, però va ampliar ràpidament el seu lèxic gràcies a la facilitat per fer enquadraments extrems (picats, contrapicats, etc.), a la captura del moviment amb llargs temps d’exposició i a la decisió del moment del clic. La voluntat dels fotògrafs per expressar el seu punt de vista en la fotografia ha anat forjant un llenguatge àmpliament emprat i perfectament comprensible i directe per gairebé qualsevol observador.

Al primer terç del segle xx, la fotografia es va veure reconeguda com a pràctica autònoma, alliberada del model pictòric, que posseïa les seves pròpies lleis tècniques, òptiques i formats. No es tractava d’equiparar-se a la pintura sinó d’allunyar-se’n el màxim possible. Als EUA es va iniciar un corrent estètic que valorava la fotografia sense preparar i sense intervenir en el tema que es representava en les imatges, és la «fotografia directa». Eren fotografies nítides i enfocades, fetes amb temps d’exposició breus. Aquesta visió va tenir un fort impacte estètic i molts fotògrafs la van adoptar. Progressivament la fotografia es converteix en l’instrument d’una «nova visió». Contrastos de llum, contrastos de formes, escorços, angles de visió inusitats, picats, fotomuntatges, etc. Els fotògrafs tomben la seva mirada cap a la tècnica i l’expressió precisa del món contemporani amb una voluntat de ruptura i d’innovació, recolzant-se en les qualitats inherents del mitjà: precisió de la posada a punt i la profunditat de camp, un primer pla que aïlla, llum que genera la forma. La noció d’objectivitat de «la nova objectivitat» és determinant en la història de la fotografia i la seva relació amb la publicitat i el disseny, ja que va saber donar-li una altra dimensió, utilitzant el caràcter tècnic de la fotografia per aconseguir la exaltació del objecte.

La fotografia a Catalunya estava en plena sintonia amb el que estava passant a la resta d’Europa i als EUA. Així, durant els anys 30, la disciplina va experimentar una autèntica revolució gràcies a la publicitat i a algunes revistes especialitzades. Emili Godés (1895-1970), Josep Sala (1896-1962), Josep Masana (1894-1979) i Antoni Arissa (1900-1980) són alguns dels fotògrafs que van apropar la Nova Visió i la Nova Objectivitat a Catalunya. Un dels màxims impulsors de la modernitat fotogràfica a Catalunya, com a practicant i com a teòric, va ser Pere Català Pic (1889-1971).

Entre 1929 i 1945 la situació política, social i econòmica va patir greus canvis: la gran depressió econòmica, el nazisme, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, i, a Espanya, la dictadura franquista fins al 1975. Aquest factors van incidir clarament sobre la fotografia.

El 1949 a Alemanya va començar a exposar-se la fotografia subjectiva, que defensava l’art com un mitjà de comunicació personal que s’oposava als totalitarismes i a la negació de la individualitat. Aquest corrent proposa revaloritzar els patrons estètics dels treballs fotogràfics de la dècada 1920-1930, i també reivindica el valor de la imatge abstracta obtinguda per mitjans fotogràfics.

L’any 1955 el MOMA a Nova York va organitzar l’exposició «The family of man», que tindria un gran impacte en la fotografia de l’època, però sobretot a la fotografia espanyola dels 60. La exposició «pretenia oferir una visió de les persones mitjançant imatge d’interès humà». Va reunir 503 fotografies de 273 fotògrafs de 68 països, independentment que fossin professionals o no, coneguts o desconeguts. D’aquest corrent se’n va dir fotografia humanista, i ha estat seguit per molts fotògrafs rellevants de la fotografia de la segona meitat del segle xx.

Fins a la meitat de la dècada dels 50 l’estètica fotogràfica estava marcada per un gran conservadurisme, a causa de la constricció, el tancament i l’autarquia cultural del franquisme, i dominada pel que s’anomena salonisme. El 1953 a Arte Fotográficova sortir un article per la renovació fotogràfica, i el 1957 Oriol Maspons, bon coneixedor de la fotografia europea, va publicar també a Arte Fotográficouna crítica del salonisme. Aquell mateix any se celebrà a Barcelona la primera exposicio Terré-Miserachs-Massats, juntament amb l’aparició de la revista ALFAL i el Grupo la Palangana, i a Catalunya el Grup Mussol.

Durant aquest període va sorgir una nova generació de fotògrafs a Catalunya que reivindicava una fotografia d’acord amb els temps: viva i útil. Va ser l’anomenada nova avantguarda fotogràfica, que reunia noms tan coneguts com Xavier Miserachs, Ramon Massats, Ricard Terré, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Joan Colom, Toni Catany i Francesc Català-Roca, el precursor de tots ells. En l’entorn amateur destaca el Grup Mussol dins de l’AFC (Josep Maria Albero, Joan Colom, Antoni Boada, Josep Bros, Enric Garcia Pedet, Ignasi Marroyo, Jordi Munt i Jordi Vilaseca). A Sabadell hi tenim Francesc Esteve (1932) i Ricard Duran i Bargalló (1916-1986). Aquests artistes començaven a impulsar noves maneres de fer fotografia, fusionant les dues tendències existents fins aleshores, una més documental i periodística i una altra més estetitzant, lluny de les imatges encarcarades que seguien els cànons del salonisme oficial. Aquests fotògrafs utilitzen angulacions i plans inusuals que provoquen una subjectivització que es transmet a l’espectador.

Però quan encara a Catalunya s’estava «modernitzant» la fotografia, al final de la dècada dels 60, ja s’estava posant en dubte la fotografia moderna i apareixia el postmodernisme, que tornaria a fer un daltabaix al món fotogràfic i cultural en general. L’aparició de l’obra d’Andy Warhol, que popularitza el Pop Art de Gran Bretanya dels anys 50, dona peu a la cultura en minúscules, la cultura com a expressió popular, com a fenomen social més enllà de les distincions elitistes… Des d’aleshores s’han afegit a la comunicació visual molts més corrents artístics: fotografia conceptual, fotografia intimista i un llarg etc., més tecnologies i molta més diversitat i complexitat. De moment, al 2010 ja es parlava de postfotografia, desmaterialitzada en bits, que viu a internet, que es transmet en unes quantitats i a unes velocitats indescriptibles, però que ha canviat la vida de les fotografies i la nostra. Això és el que publica J. Fontcuberta l’11 de maig de 2011 al diari La Vanguardia: «Ampliemos el enfoque a una perspectiva sociológica y advirtamos con qué acomodo la postfotografía habita internet y sus portales, es decir, las interficies que hoy nos conectan al mundo y vehiculizan buena parte de nuestra actividad. Lo crucial no es que la fotografía se desmaterialice convertida en bits de información sino cómo esos bits de información propician su transmisión y circulación vertiginosa». Ja som al 2018 i continua el creixement.

El que més destaca de la col·lecció artística de Josep Busomsque ara exposem és la seva habilitat per trobar un punt de vista i un enquadrament molt efectius per comunicar el que ell vol. L’enquadrament determina allò que veiem en la fotografia i des d’on ho veiem. Ell usa angles picats, col·locant la càmera per sobre de l’objecte a fotografiar, o contrapicats, situant-la per sota, molt més sovint, que des del punt de vista dit «normal» o «natural». També té una especial habilitat per aïllar els motius principals del seu entorn fotogràfic per simplificar la seva visualització i fer-los, així, més protagonistes.

Va fer un gran treball en el positivat dels seus negatius emprant les tècniques de laboratori que tenia a l’abast per expressar-se, sobretot les solaritzacions i la utilització en el positivat de papers d’alt contrast. Les seves fotografies, un cop acabades, et capturen al primer moment per les formes que creen la llum i el contrast. Gairebé mai són òbvies, sempre et conviden a anar mirant per esbrinar progressivament el que s’hi veu i la seva intencionalitat i/o missatge.

Els temes fotografiats són diversos: paisatges, personatges, paisatges urbans, escenes de carrer… Però sempre hi destaquen amb gran força la llum, les formes i els volums, línies que dibuixen o que ens dirigeixen la mirada, la gradació de grisos que ens permet la visió tridimensional perquè donen fondària al paisatges i un alt contrast entre el fons i el que ell vol destacar a les imatges. Cal destacar la seva capacitat per captar el moment que dona interès a la fotografia i l’habilitat per capturar l’expressió dels personatges que fotografia.

Pel que fa a la fotografia d‘esports capta i expressa amb una gran bellesa l’energia, el moviment i la plasticitat, transmetent la força i l’harmonia del moment.

El seu reportatge sobre el trànsit a la carretera N-150 de l’any 1971 ens comunica amb molta claredat la difícil convivència entre els cotxes i la vulnerabilitat de les persones.

El 1975 va fer un reportatge per al llibre Somriures trencats, de la Maria Mercè Carbó. En aquell moment era molt difícil d’abordar fotogràficament la discapacitat intel·lectual, i ho va fer amb respecte i tendresa, mostrant la dignitat i la vivesa dels nens fotografiats amb un gran domini del llenguatge fotogràfic.

Com a fotògraf va ser realment polifacètic, va emprar diferents recursos expressius en funció del que volia expressar. En fotografies fetes als mateixos anys veiem paisatges d’estil pictorialista, abstractes molt potents, retrats d’estil costumista i retrats absolutament moderns. És ben clar que dominava la tècnica i els recursos estètics i expressius de la fotografia. Podem dir que Josep Busoms treballava entre la fotografia experimental de la nova objectivitat i la fotografia documental i humanista.