FUNDACIÓ BOSCH I CARDELLACH

Presentació

Viatjant Viatger

No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu

Josep Busoms, de tantes exemplars i apassionades dedicacions, va portar sempre, al costat de la seva maleta de mostraris tèxtils, el seu entranyable maletí fotogràfic, amb la màquina, els objectius, els filtres i la resta d’andròmines de la seva inseparable passió fotogràfica.

Abans d’iniciar la jornada laboral amb les visites concertades amb els seus clients –per exemple, si era a Granada– ja havia pujat a la Sierra per captar-hi el perfil contrastat del Mulhacén o racons impactants del Veleta, per tornar-hi amb més calma el diumenge. Jo el tinc per un viatjant, de la raça admirable de tants sabadellencs, que ha fet història, però que a més de «veure clients» anava a veure món, i en feia Art.

En les primeres passes del Teatre del Sol, cap al 1988, Josep Busoms ja hi era. Amable i generós, sense escatimar mai temps ni perseverant dedicació, va ser-ne el cronista gràfic minuciós que amb la seva innata visió artística va configurar una admirable galeria de persones i personatges, de moments escènics irrepetibles de la nostra entranyable història teatral sabadellenca. Això li significava sovint l’esforç suplementari d’unes presses i uns condicionants de la programació teatral que ell, amb somriure beatífic, va assumir sempre amb una responsabilitat i eficàcia admirables que a mi, que l’havia convocat com a amic i el pagava només amb agraïment, em causaven l’admiració i afecte entranyables que li he pogut mantenir sempre

El vaig conèixer també com a viatger –company inoblidable, sempre amable, discret i pacient– en el nostre Grup Oberammergau, amb el qual cada estiu i durant catorze anys ens vàrem endinsar en diferents indrets europeus i fins i tot intercontinentals. El grup, d’uns cinquanta sabadellencs de variada edat i motivació però amb un acreditat sentit de companyonia i d’interès vital per veure, conèixer i estimar les meravelles que ens envolten, s’havia anat formant amb parents amics i coneguts a partir de 1984, en ocasió d’assistir a una representació jubilar de la famosa Passió d’aquell pintoresc poble de la Baviera alemanya del qual vam prendre el nom per sempre més.

Josep Busoms hi va ser, sempre acompanyat de la seva màquina fotogràfica i de l’inseparable maletí d’accessoris del pes del qual sovint, i quan s’esqueia, l’alleugeria, voluntariós, un bon amic seu i company entranyable, Josep Piñol, discret com ell i generosament comprensiu de les dèries i inquietuds del fotògraf.

De bon matí, abans de la sortida oficial del grup, Josep Busoms ja havia sortit a captar un racó florit, un hivernacle esplendorós, una balconada o qualsevol altre detall d’interès que havia copsat visualment des de l’autocar en el tram de l’arribada al vespre anterior.

Ell va documentar incansablement i prolíficament les múltiples i variades particularitats d’aquells viatges singulars, del Tannhäuser a la catedral wagneriana de Bayreuth, als contes de Hoffmann sobre el llac Constança, a la boirina del Niàgara embarcats en el vaporet Maid of the Mist, al concert a la Chaise-Dieu, i tants, tants, d’altres inoblidables.

«Bufar no és tocar la flauta: cal saber moure els dits», deia Goethe. I Josep Busoms, amb visió privilegiada, va saber sempre moure els dits i els objectius de la seva càmera i descobrir-nos meravelles fotogràfiques que hem tingut molt properes i no podran ser ja mai oblidades. «La vida que no es viu no és vida», dèiem. Josep Busoms la va viure i va saber fer-nos veure-la. I això queda.

Salvador Fité